Els diamants són per sempre

- Els diamants són per sempre. - No vull diamants, jo necessito alguna cosa diferent, que s’escapi d’allò comú. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Però són cars, jo les coses cares les intento evitar. - Tothom intenta evitar les coses cares. - Els rics no. - Els rics estan per damunt del bé i del mal, els és igual. - Doncs vengui els diamants als rics. - Ja ho faig, però crec sincerament que vostè en vol un. - Jo vull una altra cosa. - Un altre tipus de diamant..?- No, una altra cosa que no sigui un diamant. - Relacionat amb un diamant. - No, res de diamants. - N’hi ha que estan bé de preu, dins el que cap. - El preu no m’importa. - Abans no m’ha semblat entendre el mateix. - Abans he dit que intento evitar les coses cares. - Sí. - Doncs si no hi ha més remei compro car. - Això és una altra cosa. - No, és la mateixa. - Com vostè digui. - No intenti ensabonar-me. - Jo només ensabono la meva esposa. - Ben fet que fa. - I la gent que compra diamants. - Jo no vull diamants. - Ja ho sé, només li deia a qui ensabonava. - Però ha tornat amb el tema dels diamants. - Sí, m’agrada parlar-ne. - A vostè li agrada parlar de tot per tal que la gent compri. - La gent és prou llesta per no deixar-se enganyar. - No ho sé. - Vostè n’és un exemple. - Potser sí. - I tan. - Veus, ja torna a ensabonar-me. - És que la veig amb cara de voler comprar diamants. – No crec que faci aquesta cara. - Ja li dic jo que sí. - Doncs no em miri. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Jo no parlo, parla vostè. - Però vostè contesta. - Perquè m’atabala amb els seus diamants. - Sí, els diamants em fascinen. - A mi no. - S’escapen d’allò comú. - Però són cars. - Aquest terme és relatiu. - No ho crec. - Si té diners no serà tan car. - No tinc diners. - I tan que en té. - Què li fa pensar que en tinc? - Abans ha dit que el preu no importa. - També he dit que intento evitar les coses cares. - Del tot cert. - Doncs ja està. - Però té pinta de tenir diners, vostè. - No li diré pas que no. - Se li nota amb la cara que posa. - I vinga amb la meva cara. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Sí, ja ho ha dit abans això. - També és lleig ser rica i no tenir diamants. - No m’agraden els diamants. - Però és rica. - I què, és un va junt ser rica i posseir diamants? - No ho sé, és possible. - Hi ha moltes coses possibles. - I impossibles. - També. - És possible que compri els diamants. - Sí, però no és probable. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Ja ho sé, ja m’ho ha dit dos cops. - I els que facin falta. - No en fan falta més. - Jo crec que sí. - Vostè creu el que li sembla millor per la seva butxaca. - No li diré pas que no, vostè també. - Sí, però a mi no me’n falten. - Perquè és rica. - Potser sí, però ja li he comentat que intento evitar les coses cares. - És una contradicció. - No té per què. - Els rics compren diamants. - Doncs que se’ls fiquin on vulguin. - Ja ho fan. - Que és ric vostè? - No, però ho veig, com també veig la seva cara. - Què li passa ara a la meva cara? - Té cara de voler comprar diamants. - Jo vull alguna cosa diferent. - Diferent quant a poc comú? - Sí, ja ho sap. - Hi ha diamants poc comuns. - Vol dir? Sí miri quin uns. - Veu aquests no els havia vist en la meva vida. - Són poc comuns. - I cars. – Els diners no són problema. – Té raó. - Però intenta evitar les coses cares. - Sí. - Veig que ens entenem... se’l queda? - M’assegura que és molt poc comú? - Molt poc comú. - En aquest cas entesos. - Molt bé, ja li he dit que els diamants són per sempre... –Sí, ja m’ho ha dit abans.